dilluns, abril 06, 2009

Cites Cioran


De falses desesperacions, estafadors d'abismes i farsants que sobreviuen als seus problemes. Dels esnobs i el negre. Del fatalisme i la supervivència:


"Desde que Schopenhauer tuvo la descabellada idea de introducir la sexualidad en la metafísica, y Freud la de sustituir el equívoco picante por una seudociencia de nuestros trastornos, es admisible que cualquiera nos hable de la "significación" de sus proezas, de sus timideces y de sus logros. Así comienzan todas las confidencias y acaban todas las conversaciones. Dentro de poco nuestras relaciones con los demás se reducirán al registro de sus orgasmos efectivos o inventados... Es el destino de nuestra raza, devastada por la introspección y la anemia: reproducirse a través de la palabra, hacer alarde de sus noches, exagerar sus desfallecimientos y sus triunfos."

"La ventaja de interesarse por la vida y la muerte es que se puede decir de ellas cualquier cosa."

"Cada vez que tenemos una idea, algo se pudre en nosotros."

Apa.

dissabte, març 28, 2009

"Nuevos planes, idénticas estrategias", por Nacho Vegas



[tengo un ambicioso plan y consiste en sobrevivir...la la lala la la...]

dimecres, març 25, 2009

"Crujidos", de Nacho Vegas



"Y si no encuentras fuerzas para salir de aquí,
yo las sacaré de donde sea y seguiré sin ti."
Me dijiste algo así con voz grave y resignada.
Me grabé tus palabras y me vestí
listo para comenzar.

Día 1 en pie, comienzo a andar,
he de aguantar, lo puedo hacer.
El día 2 avanza hasta el final
y llega el día 3: lo vuelvo a estropear.

Así que vuelta a empezar...

Día 1 en pie, no he de pensar,
ya es día 2, alprazolam,
me pongo a hablar y no me hago entender
y llega el día 3: lo vuelvo a estropear.

No me preguntes ni por qué ni por qué no.
Solo yo sé el motivo y no es bonito.

Me mudaré a otro sitio, me iré de esta ciudad,
pero ahora es de mí mismo de donde me quiero largar.

No me des flores cuando aquí ya hay lirios y rosas.
Las querré el día en que ya no quede una sola.
Entonces, ¿me complacerás?
Y dime, ¿cómo lo harás?

Día 1 en pie, ¿qué puedo hacer
para encontrar restos de fe?
El tiempo pasa doloroso y lento
y luego en un momento lo vuelvo a joder.

Y entonces vuelta a empezar...

Día 1 en pie, siento pensar
cómo evitar sentir, pensar,
morir de sed y beber del mar
y al segundo día he vuelto a fracasar.

Si te miento no será por mezquindad.
Estas penas siempre llegan por torpeza.

Día 1 en pie, ¿qué puedo hacer
sino esperar verlo acabar?
El día terminó con un crujido,
me despierto herido y grito en soledad.

Que es jodido ya lo sé,
pero no es dramático.
Esto no es trágico,
te diré mil cosas por las que llorar.

divendres, novembre 07, 2008

Fantasía para otra ocasión


Cuando habla tiene la mirada fija propia de los maníacos, una mirada que parece brillar desde el fondo de las cavernas:
No tengo ideas, ¡yo! ¡ninguna! Y nada me parece más vulgar, más común, más desagradable, ¡que las ideas! ¡Las bibliotecas están llenas de ellas! ¡y las terrazas de los cafés! ¡y los impotentes vomitan ideas!

dimecres, setembre 17, 2008

Costa Brava, Empordà, Ferran Agulló i Josep Pla


Darrerament a tot arreu, en motiu d'un altre...efemèride?...(buf) dels cent anys del bateig Costa Brava diferents mitjans (de llengua catalana, és clar) no s'han cansat de repetir que Ferran Agulló va ser el que es va inventar aquest nom per la costa gironina.

El benvolgut Josep Pla, dins Escrits empordanesos, al capítol La Costa Brava. El turisme, diu:
"El nom de Costa Brava se sol atribuir al senyor Ferran Agulló, però el fet no és cert. El senyor Agulló fou un redactor de "La Veu" que, utilitzant el pseudònim de "Pol", escriví molts articles en aquell diari parlant sobretot d'eleccions, ¿És realment brava aquesta costa? Ho és quan s'entaula el mestral del Canigó, que és considerable. El senyor Pol fou un bon vivant, que jo he conegut prou, i molt donat a les qualitats culinàries. Fou un home escanyolit, tristdivertit i molt ben vestit. L'adjectiu de la costa fou donat pel senyor Bonaventura Sabater, quan al "Paradís" de Fornells, Begur, donà un gran dinar al qual assistiren alguns grans personatges de la Lliga Regionalista i el senyor Sabater volgué sortir diputat, cosa que en definitiva aconseguí. Que assistí en aquest dinar el senyor Agulló és gairebé segur. L'adjectiu provingué del senyor Sabater, però Agulló l'utilitzà i així l'hi atribuïren. El fet no tingué la més petita importància, però la realitat fou aquesta i no n'hi hagué d'altra."


Ja que hi som, podríem afegir-hi més dubtes sobre si el fet va passar a Blanes o a Begur, sobre delimitacions provincials, geogràfiques i culturals o sobre perquè la capital de la Selva és Santa Coloma i no Blanes o la del Baix Empordà és La Bisbal i no Palafrugell o Palamós o sobre si Sant Feliu de Guíxols és estrictament de l'Empordà... (en Pla tenia clar que no era així, però l'ajuntament d'aquesta vila assegura que són 100% empordanesos), però no ho farem, oi? això de posar en dubte res que s'hagi repetit ja tantes vegades, oi? que ho diu tv3, home, i ho sap tothom.

dimarts, agost 26, 2008

Vacances: d'Arles a Avignon

Poc a poc, el temps va posant les coses al seu lloc i a poc a poc es va sabent tot. Després de llegir el bloc del meu benvolgut amic i company, el senyor kasku, ara sé perquè hi havia alguns moments en què semblava perdut en alguna mena de pensament que el retenia enllà. En realitat, mr Tartiflette, s'estava sotmetent a un examen de consciència sobre qui és i qui havia estat, al coincidir en el mateix espai en dos moments diferents i ves a saber quantes coses més. Jo el mirava amb neguit perquè, a falta de més informació, no sabia el què passava i per si fos poc, estava rodejat de francesos (i franceses), que ara ho tinc clar: són la gent més estranya que hi ha. En Cioran deia que un podia ser desgraciat a França però sempre amb amabilitat. Perquè això no ho perden. Per molt críptics que semblin, el monsieur i el s'il vous plaît, l'acompanyen sempre amb el que et vulguin dir.

A Arles vam veure diferents exposicions, que el comissari d'aquest any, monsieur Lacroix, ens havia preparat. Del que vam veure, molta roba i poca xixa. Hi ha muntatges esplèndids, com els de Richard Avedon o Peter Lindbergh i hi ha veritables collonades, com a per tot. Si voleu saber-ne més, no deixeu de visitar Arles, val la pena. Ben segur que us agradarà.

A Avignon vam veure el pont (sembla un acudit però no ho és) i el Palau dels Papes, que com a bon apòstata, no vull comentar res. En resum: una presa de pèl.

Després de sobreviure a un constipat de cal Déu, lluny de casa, i a unes interminables sessions d'espera i desesperació, perduts en les estacions franceses; he pogut conèixer millor a un compañero, que m'encomanava serenor i confiança. Poc afectuós, però molt franc; irònic, però indulgent; de mitjana edat, però criatura, gens adulador, de bon criteri. Jo respectava i oïa de bon grat les seves paraules. Sense fer cap anàlisi cruel, ni cap sàtira despietada, com a vegades faig. No cal que segueixi amb aquesta cançó...

He de dir que cert benestar em va envaïr en aquest viatge. El meu desordre psíquic no va trobar ressó, crec, en cap moment. Totes les paraules desconsiderades que poguessin venir-me al cap davant un tren que no arriba, un company que no calla o un turista que no marxa s'esmorteien en topar amb somriures plàcids i mirades indulgents. França sembla un lloc fàcil per viure-hi, però em sembla que em quedo amb l'Empordà. Ves a saber per què.

El company, en una foto de portada pel dia que vulgui treure el seu primer àlbum de música. Després d'haver vist Mr i Ms Comfort de Richard Avedon (un geni!)



No tinc res més a dir, tret que si esteu a Arles no demaneu un tallat (que traduit ve a ser algo així com "noisette"), digueu "cafe au lait" i repetiu fins que la boira marxi del cap o no ho podreu suportar, perquè ens hem d'enganyar...

diumenge, juliol 27, 2008

Fotografia d' El Minotaure

La fotografia que he triat per l'encapçalament és d'un fotògraf de Palafrugell: Jordi Cané.

Si us ha agradat visiteu aquí la seva pàgina web i de ben segur que gaudireu del seu treball.

Properament, prometo dedicar-li un post.